Maria Del Mar Bonet

Majoral, vell majoral
p'es gener va fer nevada
i p'es 'bril va pedregar:
hem tengut molt mala anyada.

Majoral, deixau-m'hi anar
a collir a sa llaurada;
jo no hi vaig p'es pareller
ni p'es parell ni s'arada,
jo hi vaig per un jornaler
que em te sa vida guanyada.

Majoral, vos no em pagau
ni un sou per sa diada,
jo treball per un jornaler,
no vull ser tan mal pagada.

Majoral, 'vui no heu pensat
a pagar-me sa feinada,
pero pensau-hi dema,
que si no passarem gana.

Majoral, vos sou ben l'amo
d'es canyar i de sa secada,
pero no ho sereu mai
de sa meva quarterada.

Majoral, vell majoral,
es joves han fuit de casa,
han anat cap a Ciutat,
sa terra ja no els agrada.

Aigo, vos demanam, aigo
i vos, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent.

A s'hort sa terra es eixuta,
s'ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s'han 'secat,
es blat es mort i no es nat.

Abans, senyor, ereu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, ereu amor,
ara s'amor s'ha assecat.

Abans, senyor, ereu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, ereu gent,
i ara, on es, on es sa gent?

Inici de campana
efimer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or tremul en punxes
blanquinoses de plana.
L'ambit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitaries.
Argila i calc. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Jim no em porta mai les flors que prefereixo.
Jim, no riem mai junts, i jo no m'ho mereixo,
no se perque estic tan boja per Jim.

Jim no em diu mai que soc el seu desig ardent
el foc de l'amor amb que ell ja no s'encen
malgrat els anys que fa que sortim.

Si em sento emmalaltir d'amor
jo faig com si em venges,
el deixo fugir, pero el meu cor
s'esquerda encara mes.

Se que el dia que m'estimi em deixara,
podeu creure'm, sigui avui o be dema,
sempre dure amb mi alguna cosa de Jim.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
davant el meu mirall,
aprenent a parlar-me.
El mestre que m'ensenya
es el temps que no para.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
com un que ja no hi veu
i a poc a poc, per les cambres,
reconeix els seus mobles
pels cops a les cames.

El temps em besa els ulls
i m'eixuga les llagrimes;
lentament va apagant
les olors que deixares.
De nou la nit i jo
dins aquest llit tan ample.

I la temuda pau,
que ja torna a casa;
i feia tant de temps
que demanava entrada
donant-me, tendrament,
la seva ma glacada.

Viure sense tu
i, a poc a poc, oblidar-te.