Maria Del Mar Bonet - El Cor Del Temps (2002) by Maria Del Mar Bonet (보컬) on maniadb.com

Aigo, vos demanam, aigo
i vos, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent.

A s'hort sa terra es eixuta,
s'ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s'han 'secat,
es blat es mort i no es nat.

Abans, senyor, ereu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, ereu amor,
ara s'amor s'ha assecat.

Abans, senyor, ereu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, ereu gent,
i ara, on es, on es sa gent?

Inici de campana
efimer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or tremul en punxes
blanquinoses de plana.
L'ambit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitaries.
Argila i calc. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Jim no em porta mai les flors que prefereixo.
Jim, no riem mai junts, i jo no m'ho mereixo,
no se perque estic tan boja per Jim.

Jim no em diu mai que soc el seu desig ardent
el foc de l'amor amb que ell ja no s'encen
malgrat els anys que fa que sortim.

Si em sento emmalaltir d'amor
jo faig com si em venges,
el deixo fugir, pero el meu cor
s'esquerda encara mes.

Se que el dia que m'estimi em deixara,
podeu creure'm, sigui avui o be dema,
sempre dure amb mi alguna cosa de Jim.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
davant el meu mirall,
aprenent a parlar-me.
El mestre que m'ensenya
es el temps que no para.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
com un que ja no hi veu
i a poc a poc, per les cambres,
reconeix els seus mobles
pels cops a les cames.

El temps em besa els ulls
i m'eixuga les llagrimes;
lentament va apagant
les olors que deixares.
De nou la nit i jo
dins aquest llit tan ample.

I la temuda pau,
que ja torna a casa;
i feia tant de temps
que demanava entrada
donant-me, tendrament,
la seva ma glacada.

Viure sense tu
i, a poc a poc, oblidar-te.

Per altres se de tu, i molt poques vegades
cau aquell tel que tot ho fa confus.
On ets? On ets? Per que no em truques?
Voldria veure't i parlar amb tu.

T'envio missatges per ones invisibles,
per camins sonors que tu nomes entens.
Aquestes paraules tambe van insegures
dins una ampolla de naufrag, a merce dels corrents.

T'has oblidat de mi potser per sempre
i crec que aixi de mi tambe m'oblido.
No em facis mal, torna'm aquella imatge;
es l'unica que jo de mi estimo.

Per quins camins entossudits t'allunyes
pobres motius per als penediments...
Si tu volguessis em trobaries
on em deixares, amic, fa tant de temps...

(Versio I)

Arreu, arreu, segadors,
que sa madona se queixa.
Aixo es blat, i aixo es xeixa,
veiem si ho coneixereu.

Adelerau, segadors
que sa madona te pressa,
i vos sou blat i jo som xeixa,
ai, mestall de bona llavor.

A Aubenya segaven ordi
un mes davant Sant Joan
i com veien es camp tan gran
cridaven misericordi.

(Versio II)

Segadors, segau arreu
que sa madona se queixa
i vos sou blat i jo som xeixa,
mestall de bona llavor.

A Albenya segaven ordi
un mes davant Sant Joan,
i com veien es camp tan gran
cridaven misericordi.

Com un drac ferit,
com un illot petit ballant sobre la mar,
es una gorgona, la germana d'Alexandre El Gran,
que gemega amb un crit que mou tempestes.

Amara terres amb deliri
i no amaina fins que totes no son lliures.
Amara terres amb deliri,
prop de Creta.

Dins el jardi de ca meva
ha caigut gran pedregada,
i jo que estava florint
ne tenc l'esquena mullada.

Les abelles esperant
culet inquiet dins la casa,
i jo que volia cantar
tenc la canco inundada.

La perera que ja reia
te el somriure censurat,
i jo que encalcant l'abril
tenc el cos gelat de marc.

Les anemones vermelles
i les margarides blanques,
i jo que em veig tota verda
florint pobres esperances.

El mes de transformacions
es abril i ara som marc,
i jo no em puc esperar:
se'm floreixen les cancons.

Se'm floreixen les cancons
aquest temps de calabruix,
i ara diuen que es govern
prepara ses eleccions.

Prepara ses eleccions
i que tot s'apujara
i mos llevaran ses festes
que mos queda per cantar.

Teuladins de la placa de Santa Eulari
adeu, adeu, adeu
me'n vaig i no se quan podre tornar a l'illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.

El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
es de debo que Eivissa s'ha casat?

Totes les illes de la mar
s'agafen de la ma i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.

Illes de cap al tard...
com un enyoro llimes i taronges
volaven les parres.

Menorca la bella
damunt Mao la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.
Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.

El sol que no surti avui
i que tornin els estels
que jo t'he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant
vol dir que mos entenem
i tot el cami que feim
sera per anar endavant.

A Valencia hi ha un carrer
que te geranis i sombres,
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin es:
el carrer dels Cavallers.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que esta oberta per tu
l'altra per la bona gent,
la tercera per la mort
que la tancara el meu temps.

Angel caigut
principi del foc
magrana oberta,
tot aixo ets tu per mi
jo n'estic certa.

Adeu lluna de nit
adeu sol de migdia
adeu a tots els estels
qui me fereu companyia.

Adeu als que heu escoltat
la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostro
la vostra veu es la mia.

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui,
no s'acabara aixi.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es mes fort,
fa tot sol el seu cami.

Per mes que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per mes que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui
com el sol surt al mati.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es tossut,
va trenant el seu cami.

Per mes que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per mes que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui,
no s'acabara aixi.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es mes fort,
fa tot sol el seu cami.

Mon cor estima un arbre! Mes vell que l'olivera,
mes poderos que el roure, mes verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Deu ungi d'aroma sa testa consagrada
i li dona per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'aguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
te pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'es ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i te el llamp i l'oratge
per gloria i per delit.

Oh! si: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta mes fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa dure jo el teu record.
Lluitar constant i vencer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, anima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuras caure a tes plantes la mar del mon irada,
i tes cancons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

La Balenguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca be cavila,
teixint la tela per dema.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filara.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca mes s'enfila
com mes endins pot arrelar.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filara.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filara.

Diria que no tinc por,
que, d'ella, en vaig encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
soc ja de mi sols una resta,
pero encar es intima festa
sentir, de lluny, la veu del mar.

Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal.
Vet aqui es vuit vents del mon.

Una dona marinera
sempre mira d'on ve es vent,
tan si es llevant com ponent
es bon temps sempre l'espera.

Qui s'enamora no es cansa
si viu amb l'opinio
que despres d'una maror
sol venir una bonanca.